CIE: La criminalització de la immigració

El Centre d’Internament d’estrangers de Barcelona (CIE), situat al Polígon industrial de Zona Franca, funciona de la mateixa manera que tota la política d’estrangeria de l’estat espanyol: amb discrecionalitat, ambigüitat i opacitat. El seu objectiu no és més que fomentar la criminalització de la immigració “extracomunitària”, concepte promogut per la UE en torn a la fortificació de les seves fronteres, tant polítiques com “ètniques”.
A partir de la configuració del nou ordre mundial al 1973, es crea la figura de “l’immigrant irregular” o “clandestí”, sota la qual es dissenyen totes les polítiques migratòries i futures directives de la UE, posant com objectiu la “seguritat” i el blindatge de les fronteres. Aquesta figura de “il·legal”, gairebé un sinònim de l’immigrant “extracomunitari” (i en masculí) se ha convertit en un estigma atribuït a persones emigrants en busca d’asil i feina a la UE, i ha predominat en la retòrica pública i dels mitjans de comunicació. D’aquesta manera, es van legitimar les grans inversions que fa la UE en dispositius de seguritat al Mar Mediterrani, en murs, en FRONTEX , en centres d’Internament d’estrangers i en deportacions i expulsions. Seguint la mateixa lògica, els estats que es troben a les fronteres han de complir la funció de “guardians de la Fortalesa”.

Al 1985, l’any que Espanya va entrar a la UE, s’aprova la llei d’estrangeria i es creen els CIEs. Després que es va tancar el CIE de Malaga al 2012, actualment a l’estat espanyol hi ha set centres d’internament situats a les ciutats de Madrid, Barcelona, Valencia, Les Palmes, Murcia, Algèsiras i Tenerife. Molts d’aquests centres van ser antigues presons. A Barcelona, el CIE va funcionar primer a la Comissaria de La Verneda i al 2006 es va construir especialment el CIE de Zona Franca. El tancament de persones en aquests centres (que a Espanya pot ser fins a dos mesos però segon la normativa europea poden ser fins a 18 mesos) suposa una “transició” fins que es faci efectiva la expulsió. Al CIE de Zona Franca “s’internen” persones sense papers detingudes en redades, malgrat també en concret en aquest CIE hi ha un alt percentatge de persones estrangeres que es traslladen de la presó perquè i es troben en procés de expulsió. Moviments socials, el síndic de Greuges i ONG`s venen denunciant des de fa anys la vulneració constant dels drets humans dels interns, les pràctiques d’abusos policials i la manca de condicions bàsiques (assistència medica, interpretes, atenció psicològica, etc.). Recentment, després de la mort de Alik i de les agressions que van patir alguns interns per part dels funcionaris, la plataforma Tanquem els CIEs ha presentat un informe sobre la situació actual del CIE de Zona Franca, així com les respectives denúncies a la magistratura; alhora que les ONG’s SOS Racisme i Migrastudium han presentat una acusació particular. Per parlar de la opacitat i de la manca de justícia que es viu al CIE de Zona Franca, només cal recordar els noms de Mohamed, Jonathan, Idrissa i Alik, els homes que van morir als últims quatre anys al CIE de Zona Franca en circumstàncies encara no aclarides.

La opacitat té una explicació. El tancament d’estrangers als CIEs no només és un càstig a una falta administrativa, sinó que constitueix un component estructural, permanent i quotidià dels mecanismes d’opressió de la població migrant. La seva funció principal és promoure la por i el control social. El tancament i les condicions dels CIEs, sota el concepte de “detenció preventiva”, sense haver fet delit, provoca conseqüències psicològiques molt greus en les persones internes: terrors, angoixa, por de tornar a sortir al carrer, sentiments de ràbia, falta de control de la pròpia vida, frustracions que porten a qüestionaments identitaris, i durant el tancament, un deterioro físic i psíquic que pot conduir a la mort, com ja ha passat al CIE de Zona Franca i a altres CIEs de l’estat espanyol.
No obstant, el percentatge d’estrangers sense papers interns als CIEs és mínim en comparació a la població que viu a Espanya; i d’aquests només un 50% és expulsat. Aquestes dades posen de manifest el caràcter més repressiu que efectiu dels CIEs i l’assoliment del poder de l’estat sobre la persona. Sortir del CIE sense ser expulsat també és una mort simbòlica, en tant es produeix una frustració del projecte migratori amb la sempre latent expulsió. És a dir, la mera existència de un CIE, vulnera els drets humans, no només de la gent que es troba tancada, sinó també de la gent estrangera sense papers o amb un “perfil ètnic” diferent del que s’entén com “europeu”, que passeja pel carrer, que va a la feina o que va a un centre comercial. A Barcelona, els llocs més habituals per fer “redades masives” són les sortides de parades de metro, locutoris o a prop de centres comercials com per exemple, el Maremagnum.

La clandestinitat i el tancament de persones migrades és un mecanisme d’opressió que funciona mitjançant la por. Les directives europees i les lleis d’estrangeria dels estats no tenen la intenció de gestionar o regular la immigració, sinó que contribueixen de forma més encertada del que es creu a potenciar un mercat de treball totalment precari amb ma d’obra barata i flexible que es pot renovar al servei de empresaris. La mateixa llei d’estrangeria espanyola – totalment restrictiva en drets – s’ocupa també de deixar “fissures” ex professo per a que la gent que finalment pot entrar a Europa i sortejar obstacles de tot tipus (inclòs concertines) pugui insertar-se en un mercat de treball extremadament precari, en condicions de esclavitud.
“No vagis per allà que et fotran a un CIE”, es diuen entre sí persones migrades per prevenir amics i compatriotes, però també ho diuen dones de classe alta a les seves empleades domestiques sense papers o encarregats de tallers a persones que treballen de nit.

Aquestes pseudo-polítiques migratòries imposades des de la UE no tenen l’objectiu de “parar els fluxos”, sinó que contribueixen a incrementar encara més la estratificació social i a trancar la cohesió social, això que es denomina racisme institucional. Pel darrere, les doctrines feixistes (ara amb veu de partits polítics) s’aprofiten dels estigmes construïts en torn a la criminalització de la immigració promoguda per la UE, i en temps de crisi converteixen els immigrants en caps de turcs. Per altra banda, les polítiques tíbies de la socialdemocràcia europea, del liberalisme i del conservadorisme, i també les polítiques paternalistes, continuen legitimant el tancament i la exclusió de la població migrant. El silenci, la omissió i la complicitat són tan greus com la incitació expressa a la violència i el racisme, i les seves conseqüències, las mateixes: la criminalització de la població pobre i estrangera, i la fragmentació social.

Artículo de Referencia: Adriana Jarrin et al. “Los CIEs en España” Publicado por CIDOB en 2012

facebooktwittergoogle_plusmail

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>