Més enllà de les fronteres

El 6 de febrer es va complir un any dels aconteciments a Ceuta, on van morir al menys 15 persones d’origen subsaharià que intentaven creuar la frontera per mar. La guàrdia civil espanyola va disparar bales de goma i gases lacrimògens com a “mesures dissuasòries” a les persones que estaven nedant. No era la primera vegada que succeïa una tragèdia a la frontera. De fet, la frontera sud i tot el Mediterrani s’han convertit en un lloc de mort i patiment on la única governança és la ambigüitat jurídica i la impunitat. Ceuta, Melilla, Lampedussa, la costa Siciliana són notícia gairebé a diari per morts i “tragèdies”. Però això és només l’arbre que ens tapa el bosc.

Per entendre tot la complexitat en torn a la Frontera Sud és necessari creuar la tanca cap a l’altra banda i conèixer llocs com el Monte Gurugú, on es troben centenars de persones que viuen en campaments a l’espera de creuar la tanca de Melilla. S’organitzen per comunitats nacionals i compten amb la ajuda de una ONG que depèn de la Diòcesis de Tanger i de la coordinació de l’Esteban Velazquez, jesuïta d’origen canari, qui coordina un equip de vuit persones per facilitar la assistència sociosanitaria. Al seu equip també treballa gent que va decidir no creuar a l’Europa i quedar-se a viure a Nador.

La visió de la situació al Monte Gurugú recorda sempre una guerra. Semblen dos exercits, els campaments dels africans per una banda, i a l’altra banda amb un vall al mig es veuen les tendes verdes de l’exèrcit marroquí. Els campaments maliense i camerunès, que son els més nombrosos, es troben primer; i després estan als de Guinea, Cota d’Avoire, i el senegalès-gambià i de Gabon que viuen junts. El nucli dels nigerians està en altra part. Empremta de l’Ordre colonial.

Contrari al que molta gent podria imaginar, la sensació al Gurugú no és de patiment i misèria, és de energia, voluntat, espiritualitat i organització, més enllà de la precarietat-clandestinitat. Això sí, quan hi ha salts, els relats dels homes – i també dones – i de la infermera de l’equip de l’Esteban que els porta al hospital, torna a ser la descripció de una guerra: ferits greus, cames rotes, cops de l’exèrcit marroquí i algú amic mort. Tot producte de les anomenades “devolucions en calent” i de la manca de protocol de la guàrdia civil espanyola. I producte de la total falta de responsabilitat de la UE, que encara no facilita l’asil i la migració garantint els drets humans i deixa el “treball brut” a mans d’altres estats de fora de la UE, com en aquest cas el Marroc. Això és el que denunciem com “Externalització de fronteres”. I al Marroc li convé tenir campaments de migrants esperant saltar la tanca per pressionar a Espanya.

Les fronteres s’han concebut per defendre’ns dels països enemics. Com enclau colonial del nord de l’Africa, a la Ciutat de Melilla encara perviu aquest imaginari. Però ara les fronteres van adquirir un altre significat. La guerra és contra el pobre. Les tanques i els murs hi són per “defendre’ns” dels pobres “invasors”, negres i moros. Però la desigualtat global fa que la gent de països saquejats i empobrits tingui un somni molt concret: migrar a Europa. La gent que intenta creuar la tanca o es tira al mar per arribar nedant, no ho fa només per guanyar diners. Ho fan perquè creuen – i ho son – amos del seu propi destí, i cap força o maquinaria d’estat ho impedirà.

facebooktwittergoogle_plusmail

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>