Accedir a la nacionalitat: apologia del racisme institucional

Publicat en versió curta a la Revista Treball al febrer del 2015

 Solem definir el racisme institucional como un conjunt de politiques, normes, procediments i pràctiques que perjudiquen a algú col·lectiu concret o grup de població, impedint que aquest accedeixi a una posició de igualtat. I això és exactament el que està succedent amb una bona part de la població estrangera amb les denegacions massives que es produeixen en el procés d’adquisició de nacionalitat. I quan diem massives no estem exagerant. A partir del govern del PP i de la implementació de l’anomenat “plan Intensivo de Tramitació de Expedientes de Nacionalitat por residencia”, acordat amb el Col·legi de Registradors de la propietat d’Espanya, per desencallar els més de 450.000 expedients en tràmit, les denegacions s’han multiplicat per cinc. Des de llavors, molts Registres Civils, han posat en practica un “test de espanyolitat” que consisteix en fer preguntes sobre institucions i historia d’Espanya, literatura, geografia i cultura. Aquest “test”, que es va començar a implementar per una jutgessa de Barcelona, és totalment discrecional i arbitrari i mai es va estandarditzar. Quan ICV va fer preguntes al Congrés, el govern va respondre que estava en mans dels encarregats dels registres civils la responsabilitat de avaluar la “adaptació a la cultura i estil de vida espanyola”. El  procediment es va convertir en pervers, especulatiu i abusiu. N’hi ha gent que gasta diners en despatxes jurídics per “estudiar” aquestes famoses preguntes, que poden anar des d’un article de la constitució, fins a com es diu la dona de Rajoy, o una recepta de truita de patates o calçots. Però també n’hi ha gent que encara no està assabentada i arriba desprevinguda a la cita del Registre Civil amb la seva pila de papers i certificats, amb els nervis de que estigui tot amb el seu segell, i es troba amb un qüestionari on li fan ubicar rius en un mapa d’Espanya o li pregunten si Espanya és un país catòlic, i la persona, com no, respon que sí. Tot això succeeixi després d’esperar els temps de residencia – dos anys per nacionals de ex colònies iberoamericanes i deu anys per la resta – i després d’esperar fins a dos o tres anys per la cita del Registre Civil, tots col·lapsats a gairebé tot el territori català.

Malgrat la “falta de integració” basada en les preguntes d’aquests test és la causa majoritària de denegacions de nacionalitat, i la més coneguda pels mitjans, no és la única que conforma aquest racisme institucional. Moltes denegacions son atribuïdes de forma global a “falta de bona conducta cívica” o “antecedents penals”, tot sovint tot barrejat. Es tracta de casos de persones amb antecedents però que havien complert condemna en el moment de la sol·licitud i els antecedents no van ser cancel·lats. Altres casos són quan es produeix una detenció però no s’ha pogut demostrar res. I més kafkiano encara, quan la persona simplement té el certificat de antecedents penals del seu país d’origen caducat o mal legalitzat, tot i que el defensor del poble ha dit que s’hauria de revocar aquest tipus de denegacions per no haver requerit l’aportació d’aquesta documentació amb anterioritat. Altres casos que vam rebre a les nostres oficines parlamentaries és el de “Falta de residència legal i continuada”, molts amb càlculs erronis.

Els col·lectius afectats varien molt, i si bé abans pensàvem que afectava més a persones d’origen pakistanès per “desconocimiento de la lengua”; aquest últim any, ja no hi ha distinció, fins al punt de trobar per exemple, el cas d’una noia equatoriana a qui li han denegat perquè “no entiende ni habla el castellano adecuadamente”.

Però la cursa de resistència no acaba aquí. Quan la persona rebre la carta de denegació, té el plaço d’un mes per presentar un recurs. Si aquest recurs no es resolt, s’aplica el silenci negatiu i la persona perjudicada ha d’acudir a l’Audiència Nacional, tràmit que té un cost alt i que pot tardar 1 any. Si el tràmit fracassa, la persona ha de tornar a començar i demanar una nova cita al registre civil, que pot tardar dos anys o fins i tot més, com és el cas de Cornellà que està donant cites pel 2020.  Es a dir, el procés de obtenció de la nacionalitat, com tota la estratègia europea en matèria d’estrangeria, és bàsicament burocràtica, discrecional i recaptatòria, apel·lant al desgast de la gent.

Què hi ha enrere? El PP no ens enganya del tot. Aquest procés, malgrat no té un marc jurídic clar, té un rerefons filosòfic: el “animus manendi”, diferent al principi de ius soli i ius sanguinis que solen definir una nacionalitat. Es tracta de la voluntat de romandre en un indret determinat i d’establir un domicili permanent. Un concepte similar al d’arrelament. D’aquesta manera, a un funcionari del registre civil li sembla coherent i legítim fer preguntes personals del tipus “¿y usted por qué quiere ser español?”, entenent que la persona té la voluntat de “fer-se natural” d’un estat perquè està arrelat. El “Ser” es confon amb un altre concepte tan valuós com és la ciutadania. Però la realitat ens diu una altra cosa i ens porta a una curiosa paradoxa. Avui dia, l’obtenció del DNI espanyol permet a la gent d’origen estranger marxar a un altre país de la Unió Europea a treballar, així com també poder tornar als seus països d’origen sense limitacions temporals i amb la tranquil·litat de poder tornar a Espanya “cuando la cosa mejore” o també reagrupar fills i filles amb menys burocràcia. Es a dir, després d’una llarga carrera de resistència que és el procés migratori, on la persona es ve condicionada a no ser ciutadana i a definir les seves estratègies personals i familiars en funció de la macabra llei d’estrangeria; la nacionalitat espanyola significa un instrument jurídic pràctic i segur per tenir mobilitat i planificar un altre projecte de vida en una situació de crisis. I si aquesta via fracassa, la persona estrangera es troba presa a Espanya.

Des d’ICV entenem que la nacionalitat, en tant fins ara sinònim de ciutadania, és un status que facilita drets i emancipació política a la població estrangera, la qual cosa dignifica el procés migratori, i no es defineix pel que l’estat espanyol – o qualsevol altre Estat en construcció – entén per “suficiente grado integración” o “estilo de vida español”. Per això continuarem dient fins al final: la nacionalitat no és un concurs, és un dret, i no pararem fins acabar amb aquesta massacre de drets i fer de la Ciutadania un status inclusiu basat en la residencia, més enllà de l’origen i la pertinença.

facebooktwittergoogle_plusmail

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>