12 d’octubre: dia dels pobles originaris d’Amèrica

“12 d’octubre: Res a Celebrar”, diu la frase més sonada en relació al festiu del 12 d’octubre. És cert. No hi ha res a celebrar. El 12 d’octubre de 1492 va ser el dia en què el mariner genovès Cristòbal Colon, desafiant totes les llegendes, desembarcava en la illa Quisqueya – després anomenada “La espanyola” – i el món canviaria per a sempre d’una forma irreversible.

Com ara, els reines d’Europa estaven en crisi. La fam, les pestes i les revoltes camperoles posaven en escac l’ordre senyorial establert. Els jaciments de plata de Sajonia i Bohèmia a l’Europa Central estaven gairebé esgotats. El tresor real del recent “unit” regne d’Espanya, també estava esgotat, per la guerra de la reconquesta i la “recuperació” de Granada, l’últim reducte musulmà. Els reis catòlics van decidir igualment finançar la aventura del mariner Colon, per poder tenir accés directe a les cobdicioses especies de l’Orient i, per què no, també als metalls preciosos. Aquell mateix any en què partia Colon, 150.000 jueus van ser expulsats de la península. Al igual que amb les guerres contra l’Islam, la Església va donar caràcter sagrat a la conquesta d’aquelles terres desconegudes. El papa Alexandre VI – que era valencià – va convertir la reina Isabel de Castella en madrina de la Santa Inquisició, al temps que mestressa del Nou Món descobert.

Les conseqüències immediates de l’arribada del mariner Colon van ser devastadores. En la illa de Quisqueya la població va minvar en poc menys de 30 anys, i amb ella s’anava la cultura taína. Va passar el mateix amb centenars de pobles i cultures. Més de un mil·lenni de coneixements i saviesa quedarien cremats, enterrats i aniquilats. La invasió i conquesta del continent americà va ser el genocidi més gran de la història. Gairebé 70 milions de persones van morir a punta de fusell i per malalties fins llavors desconegudes. Altres milers i milers de persones van ser arravatades de les seves terres, sotmeses a treballs forçosos i obligades a professar la religió dels invasors. Milions de dones van ser violades també en nom de Déu i dels regnes que es creien superiors. Milions! I amb les dones es van aniquilar també llengües i coneixements mil·lenaris de medicines i del medi ambient, mites i llegendes, i fins i tot, la seva  dignitat.

Com deia Galeano, l’Amèrica Llatina naixia perdent. I des de llavors, hem perdut tant però tant, que fins i tot pel camí hem perdut el dret d’anomenar-nos americans! “La regió encara treballa de serventa”, escrivia Galeano. Amb Colon van arribar l’Església i la Corona, i amb elles les institucions, i amb elles, el racisme institucional instaurat fins al dia d’avui a tot el món. Amb les empreses que buscaven or, plata i especies, va arribar el mercantilisme global, i amb ell, la explotació dels recursos, i amb ella, la fam i la pobresa. I cinc sigles després, van arribar les empreses multinacionals que una altra vegada van vendre miralls de colors a la gent que ja era pobre. La colonització mai es va acabar i les conseqüències demogràfiques, econòmiques, polítiques, culturals i socials encara es viuen i pateixen, i no només en el “Nou món”, perquè la colonització va ser també una forma de veure i d’organitzar el món i la humanitat.

Molta polèmica gira avui al voltant d’aquella data 12 d’octubre, festiu al encara Regne d’Espanya i anomenat “Dia de la Hispanitat”. Almenys, és un pas endavant que hi hagi polèmica i que no sigui només el mer “pont del Pilar”. El 12 d’octubre és l’únic festiu que compartim Espanya i els països de l’Amèrica Llatina (recordem que en la majoria de països de l’Amèrica Llatina com que som repúbliques no celebrem els sants, però si els nostres “pròcers alliberadors”), on abans s’anomenava “dia de la raça” i ara ja s’anomena en molts països “Dia dels pobles originaris”.

El 12 d’octubre no s’ha de mirar només en contraposició al dia de la Hispanitat. Ni tampoc focalizat en la figura de Colon, que va morir creient que havia arribat a Chipango, com el venecià Marco Polo. El 12 d’octubre va significar molt més. Va ser el dia en què “El Món” va deixar de ser el ‘Mare Nostrum’ i es va fer més gran. I va ser el dia en què altres mons van començar a morir, i altres van resistir.

Sense dubte, el gran repte pendent d’Espanya i de tota Europa és impulsar polítiques de reconeixement, revisió i reparació al voltant de la conquesta de l’Amèrica i de la colonització en general, que van succeir després d’aquell 12 d’octubre de 1492. El reconeixement és una categoria moral i política, un concepte que apareix quan es creuen les identitats culturals, les diferencies (de tot tipus) i la igualtat de drets, i va associat a la memòria històrica, que també ha de ser reconeguda i sobretot compartida.

El primer reconeixement que Europa hauria de fer com a espai polític i també com a societat, és el d’haver-se construït com a subjecte històric a partir de la colonització. Aquell 12 d’octubre no només va “néixer” l’Amèrica com a part de la cosmovisió occidental, també va (re)nàixer Europa. Amb les riqueses de l’Amèrica, conquerides amb la violència dels homes europeus amb els seus gossos, espases i fusells, Europa va poder promoure i entregar-se al seu Renaixement. La pintura i la música europees es finançaven amb la plata de Potosí, mentre la música del Tawantisuyu s’apagava. Les impremtes europees prosperaven mentre els Códices nàhuatls es cremaven. És a dir, L’Europa medieval en crisi es va convertir en Europa  gràcies a América. No es tracta de criminalitzar ara fets de fa 523 anys. Es tracta senzillament de reconèixer i assumir la responsabilitat moral i simbòlica. El reconeixement dels danys del passat significa també el reconeixement polític de la llibertat i el respecte a la diversitat cultural. És, alhora, una aposta per la convivència i la construcció d’una Europa plural i democràtica, un reconeixement cap a totes les persones que viuen a Europa i que van migrar des de països que van ser colonitzats. El reconeixement és una aposta rotunda per la pau.

América – o Abya Ayala[1] – encara necessita una reparació de les ferides (per això Galeano parlava de venes obertes). La reparació és més difícil de fer que el reconeixement.  La reparació es fa quan mirem l’Altre als ulls i quan veiem reflectit el dany que hem fet. Però com es fa per mirar-se als ulls entre països i cultures? No és suficient amb gestos i símbols. Cal dur a terme un treball profund amb el teixit social de totes les parts. Un treball conjunt de memòria que ha de ser, sí o sí, de forma compartida. Comencem per pensar en aquell 12 d’octubre. És el dia d’aquells pobles desarrelats, és el dia d’aquelles persones que van sucumbir davant d’espases i fusells, és el dia d’aquelles dones violades, dels nens i nenes que van créixer esclavitzats… El 12 d’octubre és el dia per homenejar als pobles originaris d’América. Res a celebrar. Molt per fer, per reconèixer i reparar.

Bon festiu.

[1] Abya Yala és el nom donat al continent americà en llengua Kuna i significa “terra madura” o “terra viva”.

facebooktwittergoogle_plusmail

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *

Puedes usar las siguientes etiquetas y atributos HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>