Archivos de la categoría Acción

Volem acollir? Competències i incompetències de Catalunya com a terra d’acollida

“No és un problema només de competències, sinó un problema d’incompetències”, va dir en Jordi Évole en el concert organitzat per la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’, un missatge que va molestar molts membres del Govern i seguidors. En efecte, en la política d’acollida a Catalunya, hi ha moltes incompetències.

El Govern té raó quan diu que l’asil és competència de l’Estat, però l’acollida i la integració social de les persones estrangeres són responsabilitat de la Generalitat de Catalunya. Estem preparats realment per acollir persones refugiades i només fa falta que l’Estat espanyol doni l’ok? La resposta es NO. Catalunya no té un model clar de política d’acollida, i el Govern de la Generalitat té molt de discurs bonic i molt poc de bona gestió. Dir que tot és culpa de la malvada Espanya eludeix responsabilitats i prioritats a l’hora de posar diners, un mecanisme típic de la seva política-ficció nacionalista que no ens porta enlloc.

El discurs del Govern sobre política d’acollida es basa en què la Generalitat “té 1.200 places per allotjar persones refugiades”. Això no és del tot real. Aquestes “1.200 places” són llocs que la Generalitat té només localitzats, que van ser oferts per centres religiosos, entitats privades, etc. Però això no serveix de res si la Generalitat no posa diners per a recursos i despeses. Una plaça no és només un lloc on dormir, sinó tota una sèrie de recursos bàsics imprescindibles (manutenció, personal d’atenció jurídica i psicològica, despeses d’equipaments, etc.), i més si es tracta de persones que necessiten protecció internacional.

També és freqüent sentir a parlar sobre els equipaments de la Casa Bloc, situats al barri de Sant Andreu de Barcelona, que la Generalitat va oferir per acollir persones refugiades. Actualment, hi viuen al voltant de cent persones en fase d’acollida, però les entitats paguen el lloguer a la Generalitat i es fan càrrec d’absolutament tots els recursos, mitjançant les subvencions del programa estatal (al seu torn, subvencionat amb fons europeus).

És cert que per cobrir totes les necessitats de persones refugiades, el programa estatal dels circuits d’acollida resulta insuficient. I per això les entitats vénen reclamant a les institucions catalanes (des de fa molts anys!) que complementin aquests programes. El 2014 es va aprovar el Pla de Protecció Internacional de Catalunya, però no es va desenvolupar ni es va dotar de pressupost. Amb el boom mediàtic de la “crisi dels refugiats”, es va crear el Comitè d’Acollida, que depèn de la Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, però encara no se sap ben bé què fa en concret. Recentment, es va presentar el programa de voluntaris que facin de mentors de persones refugiades, però encara tampoc no està del tot clar com serà el seu funcionament ni la seva dotació de diners.

Quan hi ha voluntat política i bona gestió, els recursos apareixen. L’Ajuntament de Barcelona, que compta amb una llarga i sòlida experiència en matèria d’acollida a partir del SAIER (Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats) –un servei pioner i exemplar a Europa pel seu funcionament d’atenció integral–, va posar en marxa el Pla Barcelona Ciutat Refugi, pel qual es desenvolupen programes per complementar els circuits d’acollida i atendre les persones més vulnerables. Això ho fa mitjançant convenis amb entitats d’asil, on l’Ajuntament assumeix pràcticament la totalitat de les despeses. Altres Ajuntaments, com El Prat, Sant Boi o Sabadell, tenen programes semblants (són coses d’aquestes de les que sembla que TV3 no s’assabenta mai).

Un altre assumpte, però, que respon també a la manca de una real voluntat política, és en relació a les persones estrangeres que ja viuen a Catalunya. La Generalitat té traspassades petites competències en matèria d’estrangeria, però no les gestiona bé. Els informes d’inserció, per exemple, imprescindibles per tramitar la reagrupació familiar, demoren molt de temps. En lloc de facilitar i agilitzar el tràmit, la Generalitat posa més requisits, com cursos específics de català de 70 hores. Aquests cursos no són de fàcil accés per a moltes famílies, perquè no hi ha oferta suficient ni estan diversificats pels territoris. Si l’informe no és favorable per manca d’aquests cursos, es bloquegen les reagrupacions familiars o les renovacions de permisos, i les famílies cauen en irregularitat sobrevinguda, una situació summament greu. Però el problema que més perjudica en aquest moment la població estrangera és la manca de cites a les oficines de registre de la província de Barcelona. Si bé això depèn de l’Estat, el Govern de la Generalitat ha tingut una actitud totalment passiva i no ha fet res per solucionar aquesta vergonyosa situació, malgrat la recomanació del Síndic de Greuges. Es prefereix continuar només culpabilitzant l’Estat, mentre que la gent pateix l’angoixa de caure en la irregularitat.

Aquesta manca de voluntat en polítiques migratòries no és nova. Cal recordar que el PDC –antiga CDC–, el partit majoritari al Govern, va aprovar totes les reformes de la Llei d’estrangeria del PP i del PSOE al Congrés. Una llei que legitima els centres d’internaments i que bloqueja els drets de milers de persones que volen viure a Catalunya. I cal recordar també que CDC mai no va tenir clar el dret a vot de persones estrangeres –és a dir, l’emancipació política, un tema del qual li agrada tant parlar–, per la qual cosa no va signar aquest punt al Pacte Nacional per la Immigració durant el Govern Tripartit. Ara, la cosa és encara més greu, perquè el govern de JxSí instrumentalitza la població migrada i refugiada per a la seva causa independentista.

La pregunta és: el Govern realment vol acollir? O prefereix utilitzar aquest tema per fer la seva política-ficció per alimentar la il·lusió de la independència? La protecció internacional i l’acollida de persones estrangeres són una cosa molt seriosa, i no poden ser un eslògan per mantenir-se en el poder. Està en risc la vida i la dignitat de la gent. No llancem només les pilotes fora. El Govern ha d’assumir les seves competències i la seva responsabilitat.

Aquí el artículo original en la Revista Treball

Accedir a la nacionalitat: apologia del racisme institucional

Publicat en versió curta a la Revista Treball al febrer del 2015

Solem definir el racisme institucional como un conjunt de politiques, normes, procediments i pràctiques que perjudiquen a algú col·lectiu concret o grup de població, impedint que aquest accedeixi a una posició de igualtat. I això és exactament el que està succedent amb una bona part de la població estrangera amb les denegacions massives que es produeixen en el procés d’adquisició de nacionalitat. I quan diem massives no estem exagerant. A partir del govern del PP i de la implementació de l’anomenat “plan Intensivo de Tramitació de Expedientes de Nacionalitat por residencia”, acordat amb el Col·legi de Registradors de la propietat d’Espanya, per desencallar els més de 450.000 expedients en tràmit, les denegacions s’han multiplicat per cinc. Des de llavors, molts Registres Civils, han posat en practica un “test de espanyolitat” que consisteix en fer preguntes sobre institucions i historia d’Espanya, literatura, geografia i cultura. Aquest “test”, que es va començar a implementar per una jutgessa de Barcelona, és totalment discrecional i arbitrari i mai es va estandarditzar. Quan ICV va fer preguntes al Congrés, el govern va respondre que estava en mans dels encarregats dels registres civils la responsabilitat de avaluar la “adaptació a la cultura i estil de vida espanyola”. El  procediment es va convertir en pervers, especulatiu i abusiu. N’hi ha gent que gasta diners en despatxes jurídics per “estudiar” aquestes famoses preguntes, que poden anar des d’un article de la constitució, fins a com es diu la dona de Rajoy, o una recepta de truita de patates o calçots. Però també n’hi ha gent que encara no està assabentada i arriba desprevinguda a la cita del Registre Civil amb la seva pila de papers i certificats, amb els nervis de que estigui tot amb el seu segell, i es troba amb un qüestionari on li fan ubicar rius en un mapa d’Espanya o li pregunten si Espanya és un país catòlic, i la persona, com no, respon que sí. Tot això succeeixi després d’esperar els temps de residencia – dos anys per nacionals de ex colònies iberoamericanes i deu anys per la resta – i després d’esperar fins a dos o tres anys per la cita del Registre Civil, tots col·lapsats a gairebé tot el territori català.

Malgrat la “falta de integració” basada en les preguntes d’aquests test és la causa majoritària de denegacions de nacionalitat, i la més coneguda pels mitjans, no és la única que conforma aquest racisme institucional. Moltes denegacions son atribuïdes de forma global a “falta de bona conducta cívica” o “antecedents penals”, tot sovint tot barrejat. Es tracta de casos de persones amb antecedents però que havien complert condemna en el moment de la sol·licitud i els antecedents no van ser cancel·lats. Altres casos són quan es produeix una detenció però no s’ha pogut demostrar res. I més kafkiano encara, quan la persona simplement té el certificat de antecedents penals del seu país d’origen caducat o mal legalitzat, tot i que el defensor del poble ha dit que s’hauria de revocar aquest tipus de denegacions per no haver requerit l’aportació d’aquesta documentació amb anterioritat. Altres casos que vam rebre a les nostres oficines parlamentaries és el de “Falta de residència legal i continuada”, molts amb càlculs erronis.

Els col·lectius afectats varien molt, i si bé abans pensàvem que afectava més a persones d’origen pakistanès per “desconocimiento de la lengua”; aquest últim any, ja no hi ha distinció, fins al punt de trobar per exemple, el cas d’una noia equatoriana a qui li han denegat perquè “no entiende ni habla el castellano adecuadamente”.

Però la cursa de resistència no acaba aquí. Quan la persona rebre la carta de denegació, té el plaço d’un mes per presentar un recurs. Si aquest recurs no es resolt, s’aplica el silenci negatiu i la persona perjudicada ha d’acudir a l’Audiència Nacional, tràmit que té un cost alt i que pot tardar 1 any. Si el tràmit fracassa, la persona ha de tornar a començar i demanar una nova cita al registre civil, que pot tardar dos anys o fins i tot més, com és el cas de Cornellà que està donant cites pel 2020.  Es a dir, el procés de obtenció de la nacionalitat, com tota la estratègia europea en matèria d’estrangeria, és bàsicament burocràtica, discrecional i recaptatòria, apel·lant al desgast de la gent.

Què hi ha enrere? El PP no ens enganya del tot. Aquest procés, malgrat no té un marc jurídic clar, té un rerefons filosòfic: el “animus manendi”, diferent al principi de ius soli i ius sanguinis que solen definir una nacionalitat. Es tracta de la voluntat de romandre en un indret determinat i d’establir un domicili permanent. Un concepte similar al d’arrelament. D’aquesta manera, a un funcionari del registre civil li sembla coherent i legítim fer preguntes personals del tipus “¿y usted por qué quiere ser español?”, entenent que la persona té la voluntat de “fer-se natural” d’un estat perquè està arrelat. El “Ser” es confon amb un altre concepte tan valuós com és la ciutadania. Però la realitat ens diu una altra cosa i ens porta a una curiosa paradoxa. Avui dia, l’obtenció del DNI espanyol permet a la gent d’origen estranger marxar a un altre país de la Unió Europea a treballar, així com també poder tornar als seus països d’origen sense limitacions temporals i amb la tranquil·litat de poder tornar a Espanya “cuando la cosa mejore” o també reagrupar fills i filles amb menys burocràcia. Es a dir, després d’una llarga carrera de resistència que és el procés migratori, on la persona es ve condicionada a no ser ciutadana i a definir les seves estratègies personals i familiars en funció de la macabra llei d’estrangeria; la nacionalitat espanyola significa un instrument jurídic pràctic i segur per tenir mobilitat i planificar un altre projecte de vida en una situació de crisis. I si aquesta via fracassa, la persona estrangera es troba presa a Espanya.

Des d’ICV entenem que la nacionalitat, en tant fins ara sinònim de ciutadania, és un status que facilita drets i emancipació política a la població estrangera, la qual cosa dignifica el procés migratori, i no es defineix pel que l’estat espanyol – o qualsevol altre Estat en construcció – entén per “suficiente grado integración” o “estilo de vida español”. Per això continuarem dient fins al final: la nacionalitat no és un concurs, és un dret, i no pararem fins acabar amb aquesta massacre de drets i fer de la Ciutadania un status inclusiu basat en la residencia, més enllà de l’origen i la pertinença.